En aquesta comunicació ens proposem indagar sobre les identitats transversals en la representació de la feminitat, estudiades en l’obra de Pablo Picasso. Ens centrem en la noció d’identitat des d’una perspectiva ambivalent, en què els prototips femenins picassians evidencien una supervivència de l’Antiguitat a través de la transposició d’elements tràgics. El nostre repte és estudiar la polaritat de la imatge de la nimfa, d’una banda com a efígie muda i, de l’altra, com a potència expressiva del gest intensificat. Aquestes qüestions ens indueixen a profunditzar en les investigacions realitzades per Aby Warburg entorn de la nimfa, que orientades vers l’anàlisi de l’obra de l’artista malagueny ens permetran localitzar les apropiacions i metamorfosis del personatge mític femení, transposada en la representació de la dona. Picasso va esquinçant la realitat femenina i desplegant el vessant més subtil i lluminós de la dona, personificat en la jove i vital nimfa del Mediterrani. Altrament, en els híbrids dona-animal propers a la dècada del anys trenta presenta el vessant més ombrívol, el vessant desconegut que dona lloc a allò sinistre i que enclou pulsió de vida i de mort.

La significativa presència de Picasso en l’art modern resulta antagònica a la idea que l’artista integri, actualitzi i reinventi l’Antiguitat clàssica com a matriu de la creació artística. Picasso funda una nova etapa en la història de l’art a partir de Les senyoretes d’Avinyó, i la seva posterior vinculació amb les poètiques surrealistes ens permet entreveure una supervivència del pathos tràgic i una reformulació de la «manera clàssica». Qüestió aquesta que confirma la nostra hipòtesi en el pont que establim entre Les senyoretes d’Avinyó (1907), La Dansa (1925), La crucifixió (1930) i Guernica (1937). Aquí, Picasso utilitza els prototips femenins de l’Antiguitat, tot conferint-li una actualitat propera al precubisme i després al surrealisme, fins a arribar al Guernica, on identifiquem la dona tràgica en la mare amb l’infant mort. Relacionem el seu patiment amb el plor de Níobe i la fúria de Medea. La dona tràgica silencia el plor, tot transformant-lo en un crit-udol punyent que provoca una intensificació en l’animalitat del gest i la consegüent exteriorització d’una profunda agitació emocional. A l’obra de l’artista malagueny, les formes representatives del personatge mític es constitueixen en resultants emocionals i en baules d’una cadena, on aconsegueix presentar d’una forma descarnada les turbulències de la psique femenina.

Establim una tríada que considerem indissoluble en la representació picassiana de la feminitat: dona-nimfa-mènade, capaç de suscitar èxtasi, goig o terror furtiu, i concentrar la potència del pathos com a alleujament de les passions elementals.

Picasso cerca, experimenta, reinventa, busseja en l’imaginari, recrea la dona depositant-la en els «motlles clàssics», tot fent esclatar les formes en altres «noves formes» en què nia i batega la fórmula original: la dona com a font de goigs, fòbies i tragèdia.