En aquest article tractaré el període de Picasso d’aparent pluralisme estilístic. Des de 1915, fins entrada la dècada de 1920, va semblar que l’interès de l’artista es desviava dels elements formals del cubisme que ell mateix havia desenvolupat i començava a incorporar aspectes d’altres estils històrics com ara el manierisme, el neoclassicisme i el neoimpressionisme sense deixar de banda les seves formes cubistes. L’exposició de Picasso a París el 1919, la primera després de 13 anys, va sorprendre i desconcertar fins i tot els seus adeptes, que no van perdre l’ocasió de titllar-lo de falsificador, de pasticheur. Fins i tot avui dia, la tornada aparentment espontània de Picasso a estils històrics anteriors continua confonent i provocant, especialment si s’invoca una discussió més amplia de l’estil com a concepte.

Començaré amb l’assaig Style, escrit l’any 1956, per Meyer Schapiro, en què es mostra en desacord amb els models orgànics d’anàlisi estilística que comporten la mitificació de certs «grans» artistes, el treball dels quals representa el «punt àlgid» d’un estil. Schapiro acaba fent una crida a definir un model d’estil flexible que permeti integrar els continguts interns de l’art amb la seva expressió formal. Així mateix, inclouré diversos autors que intenten enfocar d’aquesta manera el pluralisme estilístic de Picasso. Rosalind Krauss, per exemple, es planteja desinflar la mitificació de Picasso, tot oferint-nos una explicació psicoanalítica. Arnold Hauser adopta un enfocament de caire social, i argumenta que aquest període va reflectir la «[protesta] de Picasso contra el culte a l’originalitat». Tanmateix, aquests autors no plantegen prou el pluralisme estilístic de Picasso en un debat de l’estil com a mètode, i passen per alt la força que impulsa aquest aparent canvi d’enfocament.

A continuació, tractaré els textos de George Kubler, que va secundar la crida de Schapiro a ampliar la definició d’estil. Tanmateix, en el seu llibre de 1962, The Shape of Time, (La configuración del tiempo, editorial Nerea, 1988), Kubler defensa que en la expansió necessària del terme per acomodar el canvi d’aquestes qualitats, amb el pas del temps desapareixeria el terme mateix. Tot i això, més de deu anys després, en un article de 1977 titulat «Towards a Reductive Theory of Visual Style», Kubler presenta una anàlisi de l’estil com a «multiplicitat de sis dimensions», i inclou un diagrama hexagonal per als seus lectors amb els components corresponents agrupats en parelles en cares contraposades. Aquest aparent gir de 180º crida l’atenció, aquesta defensa de la rigidesa del model (descrita com a forma geomètrica) en comptes d’expandir-ne la definició. Defenso que Kubler i Picasso participen en un projecte semblant: fer servir la hipèrbole per demostrar les deficiències d’un concepte d’«estil» definit.

Gran part de la meva presentació està dedicada a provar si el model de Kubler és aplicable a diverses obres del període de pluralisme estilístic de Picasso. Fins i tot si la intenció de Kubler fos retòrica, aquests «anàlisis kublerians» revelen que Picasso no va trair el cubisme, sinó que s’enfrontava a la noció que el cubisme fos un estil, i de vegades menystenia humorísticament les seves formes constants. Així mateix, quan distorsiona i descontextualitza els estils històrics, Picasso fa befa del mite del «gran artista» i de la seva pròpia identitat com a «innovador», mentre es pregunta alhora com la definició d’«estil» modula la pràctica de la història de l’art.