Pepe Karmel

Barbàrie, paròdia i creació: Picasso com a “invasor vertical”

Dijous 27 d’abril – Sessió 03 @ COAC


A The Success and Failure of Picasso de 1965, (Éxito y fracaso de Picasso, debate, 1990; Fama y soledad de Picasso, Alfaguara, 2013), John Berger descriu Picasso com un «invasor vertical» d’España a França: «Sempre ha sotmès allò que veu al seu voltant a comparació amb allò que va portar del seu país, amb el passat». Berger s’apropia de la idea de l’«invasor vertical» de José Ortega y Gasset, que, de la mateixa manera, la pren de Walther Rathenau. Per a Rathenau i Ortega y Gasset, els invasors són pagesos i treballadors que tradicionalment han estat exclosos de la societat civil, però que ara exigeixen una representació política i cultural. Per a Berger, les arrels espanyoles de Picasso el converteixen en un intrús artístic a França, el seu treball està impulsat per un sentit de diferència i exclusió. De fet en vida, Picasso mai no va arribar a ser acceptat completament per l’establishment artístic francès. La seva primera retrospectiva a París no se celebraria fins a 1995, al Musée des Arts Décoratifs.

Sovint la reacció del foraster davant del cànons establerts és la burla. Allò que resulta extraordinari, tanmateix, és l’habilitat de Picasso per transformar la paròdia en una creació «seriosa». Clement Greenberg va descriure el cubisme com una «caricatura» de l’«espai pictòric realista», però aquesta caricatura va aportar un nou llenguatge formal a l’art modern. De la mateixa manera, els pastitxos de Picasso de pagesos francesos i italians van comportar la creació del seu estil neoclàssic, solemne i despullat de tota befa. La seva obra El petó de 1925, una resposta a les paròdies de Picaba dels pòsters cinematogràfics, presagia les revolucionaries formes metamòrfiques de finals del anys vint i la dècada dels anys trenta. Així doncs, el neoclassicisme i el surrealisme de Picasso requereixen una anàlisi que se centri en la tensió entre l’«alta» i la «baixa» cultura.

L’estatus d’«invasor» també vincula el treball de Picasso amb la crítica postcolonial del modernisme. El Manifiesto Antropófago, escrit el 1928 per Oswald d’Andrade, descriu l’art brasiler com en una relació caníbal amb l’art europeu. Marie-Laure Bernadac i Anne Baldassari han esmentat una natura «caníbal» semblant en els estudis de Picasso sobre els antics mestres. Les seves revisions de Rembrandt, Cranach, Velázquez, Delacroix, Courbet i Manet són més radicals del que acostumem a pensar: la substitució de les formes tridimensionals pel dibuix decoratiu suposa un rebuig al projecte fonamental de l’art occidental.

Resta encara molt a dir sobre la naturalesa profundament agressiva de les obres tardanes de Picasso. Un foraster dins del «museu imaginari» de vegades es comporta com un adolescent que gargoteja mostatxos i penis a les parets. Els atacs de Picasso a les obres d’art canòniques s’haurien de comparar amb el treball dels nous realistes com ara Raymond Hains, Jacques de la Villeglé i Mimmo Rotella, que van crear noves composicions a partir de la desfiguració d’anuncis publicitaris. Tal com observa Bernadac, les desfiguracions de Picasso de 1950 posen les bases per al seu estil nou i radical dels anys seixanta. Així doncs, la reflexió sobre la seva psicologia de «foraster» pot posar en clar la seva obra tardana, que encara avui representa un repte per a la història de l’art.


Pepe Karmel

Professor associat, Department of Art History, New York University, Astoria

Pepe Karmel imparteix classes al Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Nova York. El seu llibre, Picasso and the Invention of Cubism, fou publicat per la Yale University Press el 2003. Ha comissariat i comissariat conjuntament nombroses exposicions com ara «Robert Morris: Felt Works» (Grey Art Gallery, 1989), «Jackson Pollock» (MoMA, 1998), «La época de Picasso» (Fundació Botín, 2004) i «Conceptual Abstraction» (Hunter College Gallery, 2012). Ha participat en l’elaboració de catàlegs de nombroses exposicions i ha escrit de forma extensa sobre temes d’art modern i contemporani per a publicacions com ara Art in America i The New York Times. Actualment, treballa en la història de l’art abstracte.



Organitzadors:

http://museupicassobcn.org/congres-internacional/wp-content/uploads/2015/12/Logo-Picasso-200.png

Museu Picasso Barcelona
Montcada 15. 08003 Barcelona

www.museupicasso.bcn.cat


http://museupicassobcn.org/congres-internacional/wp-content/uploads/2017/01/LOGO-Palau-palau-i-fabre-1.png

Fundació Palau. Centre d’Art
Carrer la Riera 54. 08393
Caldes d’Estrac Barcelona

www.fundaciopalau.cat


El Museu Picasso Barcelona agraeix el particular compromís i implicació de:

http://museupicassobcn.org/congres-internacional/wp-content/uploads/2016/09/Logo-FABRP.png


Col·laboradors:

http://museupicassobcn.org/congres-internacional/wp-content/uploads/2015/12/Logo-miro.png


http://museupicassobcn.org/congres-internacional/wp-content/uploads/2015/12/COAC-Logo.png

http://museupicassobcn.org/congres-internacional/wp-content/uploads/2017/01/Logo-Sauleda.png


http://museupicassobcn.org/congres-internacional/wp-content/uploads/2016/07/hotel-colon.png

Segueix-nos!

#PicassoIdentity