Quan vaig escriure el llibre titulat Pablo Picasso a Praga, que, molt després, es va publicar a Madrid (2005), la meva intenció era estudiar el tema «la fortuna crítica de Pablo Picasso», així com seguir la pista de la seva acceptació a l’antiga Txecoslovàquia, avui República Txeca. De 1906 a 1914 l’obra de Picasso entrava en l’horitzó del cubisme txec (acceptació pràctica, crítica i teòrica); resultava sorprenent tal acceptació de Picasso en l’ambient txec, que era provincial (tot i que no provincià), atès que formava part de l’Imperi austrohongarès. A banda dels artistes, fou l’historiador d’art i teòric del cubisme txec, Vincenc Kramář, qui es va convertir en un dels primers col·leccionistes de l’etapa cubista de Picasso (provenia d’una família acomodada). Si s’observa la col·lecció cubista de Picasso a la Galeria Nacional de Praga, queda palès per què pertany a les més coherents en el món sencer. Té un caràcter molt tancat, ja que el col·leccionista, Vincenc Kramář, va ser no només un comprador sinó també un teòric del cubisme; un dels primers que col·laborava estretament amb Daniel Kahnweiler. Tot i que aquest capítol no ha passat desapercebut (Vincenc Kramář: un théoricien et collectionneur du cubisme a Prague, París 2002, treball col·lectiu), encara no s’ha analitzat prou l’intent d’il·lustrar, amb el seu col·leccionisme, les teories, essencialment cubistes, de Kramář, en el moment de publicar els seus escrits a favor de l’art modern (Kubismus, Brno 1922). Kramář va ser alhora un gran coneixedor de l’art gòtic i barroc, per la qual cosa va ser nomenat director de la Pinacoteca, avui Galeria Nacional, a la Txecoslovàquia independent, a la qual, al final de la vida, feu donació de la col·lecció de Picasso, que continua sent l’orgull d’aquesta institució.

És característic, per exemple, que Kramář aprofités el seu contacte directe amb Picasso per demanar-li ajut perquè el pintor Zuloaga li obrís la seva col·lecció del Greco. La influència d’aquest artista obriria el camí de l’art modern a tota una generació d’artistes txecs de tal manera que a Praga es va formar una escola cubista pròpia, de vegades anomenada cubo-expressionista, no només en la pintura, sinó també a l’escultura i l’arquitectura.

Kramář, aquest biògraf de Picasso, en acabar la Segona Guerra Mundial (1945) entra al partit comunista, tot pensant que així podria difondre l’obra del seu mestre cubista predilecte, i alhora membre del partir comunista. Curiosament, després de la caiguda del règim comunista l’any 1992, un procés judicial dels descendents de Kramář amb la Galeria Nacional va plantejar si la donació a la institució havia estat realment un acte voluntari o una imposició del règim comunista com havia passat en d’altres casos. Les opinions finals, tot i que no les darreres, sobre Picasso, apareixien, cosa que és característica, en una publicació que intentava donar suport a la República espanyola sota el títol de A Espanya (Španělsku), en què Kramář tracta de demostrar que la identitat de Picasso està profundament arrelada en l’art antic espanyol, i no tant en l’art francès.