Tot anava prenent força quan, l’octubre del 1955, en una de les seves estades a Barcelona, Sabartés va visitar l’exposició retrospectiva dedicada a Picasso, Gargallo, Hugué i Torres-García que se celebrava al Palau de la Virreina, en el marc de la III Bienal Hispanoamericana de Arte; allà va coincidir amb els amics i els admiradors barcelonins de l’artista. Arran d’aquesta trobada, Sabartés acompanyaria un grup de ciutadans de Barcelona a França per fer una visita a Picasso. D’aquesta manera es van reprendre, a nivell col·lectiu, unes relacions que en l’àmbit familiar o en el cercle d’amics no s’havien interromput mai.

Van ser molts els amics i els entusiastes que es van retrobar amb l’artista i li van poder evocar els records de Barcelona: Joan Vidal Ventosa, Manuel Pallarès, Jacint Reventós, entre d’altres. Picasso es va envoltar també d’estudiosos de la seva obra, entre els quals destacava Josep Palau i Fabre. Entre tots ells, però, hi ha dues famílies que van tenir un paper especialment rellevant en la gestació del museu: la família Gaspar i la família Gili.

Els galeristes Joan i Miquel Gaspar i les seves respectives mullers, Elvira Farreras i Ena Alba, van conèixer Picasso a través de Sabartés en una visita que li van fer a Canes el novembre del 1955. A partir d’aquell moment van iniciar una intensa i bona amistat, tant amb Picasso com amb la seva esposa Jacqueline. Fruit d’aquesta relació, es van organitzar les exposicions de Picasso a Barcelona, a la Sala Gaspar: la primera, l’octubre del 1956, i la darrera, el desembre del 1986. La de més èxit va ser el 1960, la de les llargues cues, i va ser l’exposició que va donar a conèixer Picasso a Barcelona després de la Guerra Civil.

Joan Gaspar va descriure la reacció de Picasso amb els termes següents:

“Tot això va entusiasmar Picasso perquè és ben cert que li feia més il·lusió aquest èxit de Barcelona que el que pogués aconseguir a qualsevol altra ciutat del món.”

El gener del 1956, l'editor Gustau Gili i la seva muller, Anna Maria Torra, van visitar Picasso amb la intenció de tornar a tirar endavant la iniciativa que el pare de l’editor, Gustau Gili Roig, havia proposat a Picasso el 1927 d’il·lustrar La tauromaquia de Pepe Illo per al seu segell d’edicions de bibliòfil Ediciones de la Cometa, que no havia reeixit al seu moment. Aquí va començar una gentil i mútua amistat amb Picasso i la seva dona. El 1957 l’artista va fer les 26 aiguatintes d’una sola tirada. L’editorial Gustavo Gili, d’altra banda, va convertir-se en la de més títols picassians publicats en castellà.

Gustau Gili va explicar que Picasso havia acceptat amb aquestes paraules:

“Gili no insisteixi perquè no podria demanar-me res que em causi més plaer que fer aquest llibre.”

El retrobament de Picasso amb Barcelona va ser un sentiment mutu. L’artista va continuar fent donacions d’obres a la ciutat i, d’altra banda, a l’obra de Picasso tornava a fer-se present la ciutat de Barcelona.

El 2 de maig del 1959, Picasso va fer el dibuix La mona pintora per a la subhasta en benefici del Cercle Artístic de Sant Lluc, que se celebraria el 12 de maig del mateix any. Atès que l'obra tractava un tema barceloní i que el seu import era favorable, l’Ajuntament de Barcelona la va comprar.

El 25 de setembre del 1962, després d’un intensa pluja, les aigües del riu Ripoll es van desbordar i van arrasar el Vallès: van deixar prop d’un miler de morts i van convertir la zona en un desert de fang. Commogut pel desastre esdevingut en terres barcelonines, a les quals Picasso se sentia estretament vinculat, l’artista va trucar a Anna Maria Torra, esposa de Gustau Gili, i li va explicar que havia decidit donar una obra de la seva col·lecció particular en benefici dels damnificats del Vallès. Arran de la iniciativa de Picasso, artistes com Miró, Dalí, Tàpies, Léger o Braque, entre molts altres, van fer el mateix, i es van arribar a reunir fins a 204 obres. La Diputació de Barcelona les va exposar a l’antic hospital de la Santa Creu, de l'1 al 16 de desembre, abans de ser subhastades. L’obra de Picasso Jacqueline i gos afgà, pintada entre 1959 i 1960, no es va vendre i va ser Picasso mateix qui la va comprar per la xifra de tres milions i mig de pessetes.

L’arquitecte Xavier Busquets, guanyador del concurs per construir la nova seu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova de Barcelona, va encarregar a Picasso els dibuixos per esgrafiar els frisos que presidien les façanes de l'edifici. Picasso va acceptar la proposta i va projectar els tres frisos que componen les tres façanes exteriors, a més de dues composicions murals per a una sala interior, amb escenes tradicionals barcelonines. Va fer els dibuixos amb carbó i ell mateix va triar la tècnica de l'esgrafiat al doll de sorra, que va fer l’especialista noruec Carl Nesjar. Abans de fer els dibuixos, i per tal que Picasso tingués una idea clara de l’entorn de l’edifici, Busquets li va fer arribar fotografies i, fins i tot, una pel·lícula de 16 mm amb escenes de gegants, fires de pessebres i castellers a la plaça Nova.

El naixement del carrer Montcada, al segle XII, va donar lloc a l’aparició progressiva del barri de la Ribera, un dels nuclis urbans de major importància històrica i patrimonial de la ciutat de Barcelona. La zona va anar creixent fins arribar a tenir una gran esplendor, però cap al 1900 va començar a entrar en franca decadència. Als anys trenta, un grup de personalitats es van aplegar sota el nom d'Amics del carrer de Montcada amb la intenció d’esperonar l’Ajuntament de Barcelona a recuperar el barri. El consistori es va mostrar molt receptiu i va restaurar unes quantes façanes, i el 1953 va comprar el palau Berenguer d’Aguilar per rehabilitar-lo i dedicar-lo a activitats d’interès públic. El 1960, Jaume Sabartés, a proposta de l’Ajuntament, va triar aquest palau per instal·lar-hi el Museu Picasso perquè es trobava al bell mig de la Ribera, el barri que evocava la Barcelona de Picasso i on l’artista va viure entre el 1895 i el 1904.

La tria del palau Berenguer d’Aguilar, l’any 1960, per instal·lar-hi el Museu Picasso va ser propícia per dotar de vida cultural al barri. Aquell mateix any s’iniciaven les obres de rehabilitació del palau, al número 15 del carrer de Montcada, unes obres molt costoses per al consistori barceloní, i que van ser supervisades des de França per Picasso mateix durant els tres anys que van durar.

El notari barceloní Raimon Noguera, assabentat que Sabartés volia donar la seva col·lecció d’obres de Picasso a la ciutat per crear un museu dedicat a l’artista, i amb el suport del director dels Museus d’Art de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte, va encapçalar un grup de persones de diferents ideologies per presentar aquest projecte de museu a les autoritats polítiques. Conscients que convèncer-les no seria una tasca senzilla, Noguera i Ainaud, acompanyats de tot el grup i en el marc d'un sopar a l’Hotel Ritz, van exposar la idea, de forma oficiosa i prudent, a Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona en aquella època. Aquest va acceptar la proposta i es va comprometre a buscar vots favorables entre els companys del consistori, especialment el del regidor José Blajot i el del delegat de serveis de cultura José Luis de Sicart. D’aquesta manera, Porcioles, amb la discreció que requeria el moment, va liderar un procés que va culminar amb la creació del Museu Picasso a Barcelona.